Ben-Isa

La primera de les nostres llegendes és una creació de Bernat Capó que apareix en l’obra historiogràfica, Benissa, crónica de un pueblo, editat l’any 1983. La llegenda en concret la trobarem en les pàgines 43 fins la 50. Es tracta per tant d’una llegenda bastant especial pel seu origen contemporani i per no tindre un fonament de transmissió oral o d’algun document escrit, però que forma part de l’imaginari local.

Conta com Ben, fill del cabdill musulmà Arafa, què conquerí estes terres, s’enamorà de la bella Isa, cristiana filla d’un pastor. Isa era una esclava que servia les esposes del cabdill i a Ben no li agradava guerrejar com son pare, sinó que li agradaven més les arts i les lletres. Els joves s’enamoraren i Ben demanà a son pare permís per casar-se amb ella. Son pare s’enfurí i li digué que la mataria si la veia més. Aprofitant que son pare havia eixit a conquerir noves terres Ben anà a buscar Isa i li proposà fugir amb ell, però ella no acceptà perquè sabia que Arafa mataria son pare si fugia amb Ben. Ell ho comprengué i seguí veient-la d’amagat. Un dia tornà d’improvís Arafa i pillà els joves abraçats i manà matar-los. Passat el temps els remordiments no permetien descansar Arafa i manà fundar un poble que fóra exemple de concòrdia i amor i que es diguera com ells: BEN-ISA.

La Puríssima Xiqueta

La llegenda més coneguda de Benissa és, sense cap dubte, la de la Puríssima Xiqueta, verge que es va convertir en la Patrona del poble. Conta que una nit de cru hivern arribaren al poble dos peregrins que trucaren a la porta de Joan Vives, el qual els va acollir i hostatjar. L’endemà els peregrins se n'anaren i li deixaren en agraïment una petita pintura, actualment atribuïda a Joan Borràs deixeble de Joan de Joanes. Joan i la seua dona, guardaren la imatge en un bagul i dies després s'adonaren que la imatge estava damunt del cofre. El prodigi es repetí en diverses ocasions i donaren part al rector que s'endugué la pintura de la verge a l'església. Uns anys després, hi hagué una terrible sequera i tragueren la imatge en processó demanant la pluja desitjada, que arribà abans que s'acabara la processó i va durar tants dies que novament tragueren la verge i en un moment parà de ploure.

Capelletes

Bona part dels nostres pobles encara conserven les capelletes dedicades a la veneració del sant que dóna nom al carrer i que anys arrere, i al llarg dels dotze mesos, il·luminava la vida dels habitants, però que hui, malgrat que hi són, han perdut, en la major part dels casos, la seua funcionalitat, perquè romanen tancades i hom no fa massa cas de l'assumpte oblidant tenir en compte que la llum no li falte, de la seua neteja i posar flors, de tant en tant. A més també molts dels santets han desaparegut del lloc i si els nínxols no ho han fet del tot, és, senzillament, perquè els propietaris de la casa on es practicà l'obra no han mamprés la tasca de reformar l'estatge, puix que en aquelles cases on s'han fet reparacions les capelletes han passat al record.

Manquem d'una bona bibliografia al voltant del tema, però pel que sabem i ens han dit -preguntant es pot fer camí- els nínxols es construïen, com salta a la vista, a la façana de qualsevol de la casa que es triava d'acord amb el vell sistema d'insaculació se de cas no hi havia un voluntari que oferira la casa seua, però com que, molt a sovint els voluntaris eren nombrosos ja que tenir la capelleta a la pròpia façana era un alt honor calia, recórrer al tradicional sorteig dels qual eixia l'afortunat. 

Capó, B. (1992), Costumari valencià. Coses de poble. València. Bullent.

El campanar

Aquesta rondalla la relacionem amb el famós conte popular En Pere sense por. Juan va rebre l'apel·latiu de sense por a causa que no tenia por a res. Però com volia conèixer-ho, un dia va eixir de la seua casa disposat a córrer aventures esperant topar-se en algunes d'elles amb alguna cosa que li fera sentir por. No obstant açò, de poc li va valdre la trobada que va tenir amb una bruixa ni després amb un ogre. I així va arribar fins a un castell encantat. El rei hi havia promès que concediria la mà de la seua filla a qui poguera passar tres nits en ell, i Juan no ho va dubtar; ni els fantasmes ni les criatures a les quals va haver de fer front van aconseguir causar-li por, per la qual cosa va aconseguir casar-se amb la princesa. Finalment també va acabar coneixent la por quan la seua dona, a fi de donar-li el que tant temps portava cercant, va vessar sobre ell un pitxer d'aigua freda mentre dormia.

En el cas enregistrat, el protagonista és Peret. És un xiquet que, de tant valent que és, fa patir la seua família. Els seus pares pensen que això no és valentia, sembla més bé inconsciència o ignorància. Per aquest motiu, i després d’un desgraciat succeït, decideix anar-se’n pel món a descobrir que és això de la por. 

En primer lloc, Peret s’encontra amb una colla de gitanos que l’enxampen amb el propòsit de menjar-se’l, però el protagonista, a més de valent és ben astut i aconsegueix escapolir-se dels seus raptors. Més tard, Peret tindrà encontres amb una bruixa i amb una colla de frares, però sempre acabarà sortint sa i estalvi. L’última troballa serà en un castell on rescatarà a una princesa encantada i rebrà una recompensa en forma de sac ple d’or, la qual cosa li permetrà tornar al seu poble i reunir-se amb la seua família.

Campanes

Les campanes sempre han estat el punt de referència de què ha disposat la nostra gent per a assabentar-se del que passava al seu voltant. Els habitants dels pobles, i de manera molt especial els qui vivien a les casetes del camp disseminades pertot arreu del terme, no tenien cap altre mitjà de comunicació que aquell que els proporcionava el bronze del campanar. A través de les campanes sabien de festes i dols, de calamitats i hores, i, també servien per orientar el vianant que havia perdut el nord a causa de la fosca i el desconeixement dels camins que trepitjava. 

Les campanes advertien i convocaven emprant un sistema de tocs que la gent coneixia a la perfecció, acostumada com estava a escoltar top tipus de crides. Tenim una endevinalla que palesa la funció i la importància de la campana: Una vella amb una dent, convoca a tota la gent. Sobren els aclariments.

Actualment les campanes continuen repicant, convocant i avisant, però han perdut bona part de llur missió. Ja no veiem els camps la imatge dels camperol, aturat al mig dels solc, escoltant el missatge enlairat, ni podem participar del silenci respectuós que emmudia el soroll en dies de mercat i deixava el poble menut a l'hora de la consagració a la missa major.

L'origen de les campanes es perd en la nebulosa dels temps i és difícil establir el punt d'arrencada de la seua entrada en la vida dels pobles, però no passa així amb el nom, que prové, segons els estudiosos, de la vella regió italiana de la Campània, on hi havia un bronze tan especial i de tan bona qualitat que en determinà la denominació al llarg de tot el món de parla d'arrels llatines.

Capó, B. (1994), Costumari valencià 2. Coses de poble. València. Bullent.

La Dama Blanca

Benissa compta amb un total de quatre safareigs que, en temps antics, servien per a realitzar les tasques relacionades amb la bugada, aprovisionament d’aigua i abeurador de les bèsties.  Aquests llocs sempre han sigut escenaris molt propicis per a les llegendes o rondalles com ara I queixalets també! d’Enric Valor, amb la qual la nostra comparteix certes similituds.

En el nostre cas, la llegenda explica com durant una freda nit d’hivern, una noia va baixar fins el llavador situat al Pou d’Avall amb l’objectiu de llavar unes peces de roba que sa mare li havia manat pel matí, desoint els consells que les mares empre feien a les seues filles de no anar a llavar per la nit. Corria la llegenda que, de fer-ho, s’apareixeria pel darrere la Dama Blanca, esperit d’una donzella que va morir de fred feia segles. En el cas de la terrible aparició, s’aconsellava no girar-se quan notés les gèlides mans d’aquesta sobre els muscles. En cas de fer-ho, l’esperit de la donzella quedaria alliberat i passaria a ser reemplaçat pel de la seua víctima, què amb tota probabilitat seria trobada a l’endemà morta pel fred al sòl del safareig. La desgraciada protagonista de la llegenda no va poder controlar-se aterrida per notar la presència de la dama i, malauradament, el desenllaç va resultar fatal.

La casa de la por

Aquesta llegenda fa referència a la casa de la Por situada a la partida dels Lleus. Allí en les fosques nits de lluna nova es veia des dels voltants una gran foguera enmig del corral i unes figures fantasmagòriques que ballaven embolcallades en llençols com si celebraren un aquelarre. La gent, que sentia un gran respecte per la bruixeria, no gosava apropar-se i si per qualsevol circumstància passava per algun camí pròxim, podia trobar-se amb algú vestit de bubota que li barrava el pas. Per tot açò la gent evitava anar de nit per allí, que era el que pretenien els ocupants temporals de la casa , i que poques hores abans havien desembarcat en les cales pròximes de Calp l'estraperlo que portaven a la casa amb cavalleries i des d’allí distribuïen per tota la contrada, sense que quedara cap rastre al dia següent.

L'ermita de Santa Anna

A principis del segle XVII, en el extensíssim terme municipal de Benissa, molts veïns vivien en les més de cinquanta partides rurals existents, allunyats del nucli urbà, i es veien obligats a convertir-se en una comunitat quasi autosuficient. Tan sols anaven al poble en dates molt assenyalades, per a comprar, anar al metge o el dia de festa major, quedant moltes vegades relegada a un segon pla la pràctica religiosa. Per aquest motiu es van construir unes xicotetes esglésies, les ermites. Uns emblemàtics edificis que van formar part de les partides rurals més poblades, mentre que en les altres, amb menys veïnat, es conformaven amb la capella privada de les cases senyorials que obrien les seues portes per a realitzar actes religiosos. També es van construir xicotetes escoles per a educar als xiquets que allí vivien.

El veïnat de la partida que ara porta eixe nom, volien construir un ermita dedicada a la santa i no es posaven d’acord en el lloc. Finalment decidiren que fóra la santa qui escollira el lloc. Dit i fet. Posaren la imatge dins d’una bóta i des de la part més elevada de les terres, la deixaren redolar costera avall. En arribar a un pla, la bota pegà un fort salt i, després d’enlairar-se, esclafí enterra. En aquell punt on es va detindre, actualment s’alça l’ermita dedicada a Santa Anna.