Ben-Isa

La primera de les nostres llegendes és una creació de Bernat Capó que apareix en l’obra historiogràfica, Benissa, crónica de un pueblo, editat l’any 1983. La llegenda en concret la trobarem en les pàgines 43 fins la 50. Es tracta per tant d’una llegenda bastant especial pel seu origen contemporani i per no tindre un fonament de transmissió oral o d’algun document escrit, però que forma part de l’imaginari local.

Conta com Ben, fill del cabdill musulmà Arafa, què conquerí estes terres, s’enamorà de la bella Isa, cristiana filla d’un pastor. Isa era una esclava que servia les esposes del cabdill i a Ben no li agradava guerrejar com son pare, sinó que li agradaven més les arts i les lletres. Els joves s’enamoraren i Ben demanà a son pare permís per casar-se amb ella. Son pare s’enfurí i li digué que la mataria si la veia més. Aprofitant que son pare havia eixit a conquerir noves terres Ben anà a buscar Isa i li proposà fugir amb ell, però ella no acceptà perquè sabia que Arafa mataria son pare si fugia amb Ben. Ell ho comprengué i seguí veient-la d’amagat. Un dia tornà d’improvís Arafa i pillà els joves abraçats i manà matar-los. Passat el temps els remordiments no permetien descansar Arafa i manà fundar un poble que fóra exemple de concòrdia i amor i que es diguera com ells: BEN-ISA.

La Puríssima Xiqueta

La llegenda més coneguda de Benissa és, sense cap dubte, la de la Puríssima Xiqueta, verge que es va convertir en la Patrona del poble. Conta que una nit de cru hivern arribaren al poble dos peregrins que trucaren a la porta de Joan Vives, el qual els va acollir i hostatjar. L’endemà els peregrins se n'anaren i li deixaren en agraïment una petita pintura, actualment atribuïda a Joan Borràs deixeble de Joan de Joanes. Joan i la seua dona, guardaren la imatge en un bagul i dies després s'adonaren que la imatge estava damunt del cofre. El prodigi es repetí en diverses ocasions i donaren part al rector que s'endugué la pintura de la verge a l'església. Uns anys després, hi hagué una terrible sequera i tragueren la imatge en processó demanant la pluja desitjada, que arribà abans que s'acabara la processó i va durar tants dies que novament tragueren la verge i en un moment parà de ploure.

Capelletes

Bona part dels nostres pobles encara conserven les capelletes dedicades a la veneració del sant que dóna nom al carrer i que anys arrere, i al llarg dels dotze mesos, il·luminava la vida dels habitants, però que hui, malgrat que hi són, han perdut, en la major part dels casos, la seua funcionalitat, perquè romanen tancades i hom no fa massa cas de l'assumpte oblidant tenir en compte que la llum no li falte, de la seua neteja i posar flors, de tant en tant. A més també molts dels santets han desaparegut del lloc i si els nínxols no ho han fet del tot, és, senzillament, perquè els propietaris de la casa on es practicà l'obra no han mamprés la tasca de reformar l'estatge, puix que en aquelles cases on s'han fet reparacions les capelletes han passat al record.

Manquem d'una bona bibliografia al voltant del tema, però pel que sabem i ens han dit -preguntant es pot fer camí- els nínxols es construïen, com salta a la vista, a la façana de qualsevol de la casa que es triava d'acord amb el vell sistema d'insaculació se de cas no hi havia un voluntari que oferira la casa seua, però com que, molt a sovint els voluntaris eren nombrosos ja que tenir la capelleta a la pròpia façana era un alt honor calia, recórrer al tradicional sorteig dels qual eixia l'afortunat. 

Capó, B. (1992), Costumari valencià. Coses de poble. València. Bullent.