El campanar

Aquesta rondalla la relacionem amb el famós conte popular En Pere sense por. Juan va rebre l'apel·latiu de sense por a causa que no tenia por a res. Però com volia conèixer-ho, un dia va eixir de la seua casa disposat a córrer aventures esperant topar-se en algunes d'elles amb alguna cosa que li fera sentir por. No obstant açò, de poc li va valdre la trobada que va tenir amb una bruixa ni després amb un ogre. I així va arribar fins a un castell encantat. El rei hi havia promès que concediria la mà de la seua filla a qui poguera passar tres nits en ell, i Juan no ho va dubtar; ni els fantasmes ni les criatures a les quals va haver de fer front van aconseguir causar-li por, per la qual cosa va aconseguir casar-se amb la princesa. Finalment també va acabar coneixent la por quan la seua dona, a fi de donar-li el que tant temps portava cercant, va vessar sobre ell un pitxer d'aigua freda mentre dormia.

En el cas enregistrat, el protagonista és Peret. És un xiquet que, de tant valent que és, fa patir la seua família. Els seus pares pensen que això no és valentia, sembla més bé inconsciència o ignorància. Per aquest motiu, i després d’un desgraciat succeït, decideix anar-se’n pel món a descobrir que és això de la por. 

En primer lloc, Peret s’encontra amb una colla de gitanos que l’enxampen amb el propòsit de menjar-se’l, però el protagonista, a més de valent és ben astut i aconsegueix escapolir-se dels seus raptors. Més tard, Peret tindrà encontres amb una bruixa i amb una colla de frares, però sempre acabarà sortint sa i estalvi. L’última troballa serà en un castell on rescatarà a una princesa encantada i rebrà una recompensa en forma de sac ple d’or, la qual cosa li permetrà tornar al seu poble i reunir-se amb la seua família.

Campanes

Les campanes sempre han estat el punt de referència de què ha disposat la nostra gent per a assabentar-se del que passava al seu voltant. Els habitants dels pobles, i de manera molt especial els qui vivien a les casetes del camp disseminades pertot arreu del terme, no tenien cap altre mitjà de comunicació que aquell que els proporcionava el bronze del campanar. A través de les campanes sabien de festes i dols, de calamitats i hores, i, també servien per orientar el vianant que havia perdut el nord a causa de la fosca i el desconeixement dels camins que trepitjava. 

Les campanes advertien i convocaven emprant un sistema de tocs que la gent coneixia a la perfecció, acostumada com estava a escoltar top tipus de crides. Tenim una endevinalla que palesa la funció i la importància de la campana: Una vella amb una dent, convoca a tota la gent. Sobren els aclariments.

Actualment les campanes continuen repicant, convocant i avisant, però han perdut bona part de llur missió. Ja no veiem els camps la imatge dels camperol, aturat al mig dels solc, escoltant el missatge enlairat, ni podem participar del silenci respectuós que emmudia el soroll en dies de mercat i deixava el poble menut a l'hora de la consagració a la missa major.

L'origen de les campanes es perd en la nebulosa dels temps i és difícil establir el punt d'arrencada de la seua entrada en la vida dels pobles, però no passa així amb el nom, que prové, segons els estudiosos, de la vella regió italiana de la Campània, on hi havia un bronze tan especial i de tan bona qualitat que en determinà la denominació al llarg de tot el món de parla d'arrels llatines.

Capó, B. (1994), Costumari valencià 2. Coses de poble. València. Bullent.

La Dama Blanca

Benissa compta amb un total de quatre safareigs que, en temps antics, servien per a realitzar les tasques relacionades amb la bugada, aprovisionament d’aigua i abeurador de les bèsties.  Aquests llocs sempre han sigut escenaris molt propicis per a les llegendes o rondalles com ara I queixalets també! d’Enric Valor, amb la qual la nostra comparteix certes similituds.

En el nostre cas, la llegenda explica com durant una freda nit d’hivern, una noia va baixar fins el llavador situat al Pou d’Avall amb l’objectiu de llavar unes peces de roba que sa mare li havia manat pel matí, desoint els consells que les mares empre feien a les seues filles de no anar a llavar per la nit. Corria la llegenda que, de fer-ho, s’apareixeria pel darrere la Dama Blanca, esperit d’una donzella que va morir de fred feia segles. En el cas de la terrible aparició, s’aconsellava no girar-se quan notés les gèlides mans d’aquesta sobre els muscles. En cas de fer-ho, l’esperit de la donzella quedaria alliberat i passaria a ser reemplaçat pel de la seua víctima, què amb tota probabilitat seria trobada a l’endemà morta pel fred al sòl del safareig. La desgraciada protagonista de la llegenda no va poder controlar-se aterrida per notar la presència de la dama i, malauradament, el desenllaç va resultar fatal.